Primavera del 1991 a la URSS

Abril de 1991. Hem arribat A Moscou via Viena. Fa fred i la neu s'acumula en les voreres. Avui mateix prenem un tren que ens transporta a Kíev. En el tren , l'enorme revisora detecta que som estrangers amb bitllet rus i ens munta una bona pirula. Ho solucionem amb 30 dòlars de propina.


Kíev està gris i trist. La gent em dóna la sensació que passeja pel carrer.Quasi tots duen borses de plàstic en la butxaca llestes per a carregar amb el que hi ha al final de la cua de la tenda. Em conten que les borses de Mercadona estan molt valorades per la seua resistència.


Jo porte penjant la meua càmera reflex Mamiya Zm i he rebut amb sorpresa diverses ofertes de compra de la meu càmera. Hi ha qui es dedica a fer fotos dels pocs turistes que passegen per la ciutat amb les seues Zorki, Fed o Zenit para després vendre-se-les .


Prenc unes fotos des de l'habitació de l'hotel de Kiev molt a pròp del estadi Olympic. Gorvachov és el president de la incipient CEI Comunitat d'Estats Independents en rus: Содружество Независимых Государств, fi de l'antiga Unió Soviètica. En els carrers de Kíev es viu l'ambient independentista davant la vigilància de les estàtues de Lenin.


Tan sols cal creuar el Dnieper para trobar-nos amb el complex Monestir Pechersk-Lavra. Declarat patrimoni de la Humanitat, contrasta amb el gris del centre de la ciutat de Kíev. És impossible visitar tots els edificis religiosos. Són molt abundants i acabaries saturat de tant d'or i pirulins. . En aquest cas, em conforme amb una visió un poc llunyana però no menys espectacular. 


 Мэри és neboda de Pepe, un dels molts xiquets de la guerra. Eixim a passejar i la fotografie al costat del riu Dnieper, contaminat per l'accident de Chernobil. Em conta que fins a les hores les ribes del riu eren com la platja de Kíev. Després anirem a prendre un cafè. Haurem de fer cua per a què ens servisquen i també per a utilitzar l'única cullereta del bar.


Acudim a un concert de música tradicional ucraniana, Els artistes volen vendre's en l'estranger i demostren amb passió el que saben fer. Tot el món ací vol fer negocis del tipus que siga. Estic tan damunt dels músics que em sap malament dispara la càmera. 


Vania estudia en la Universitat de Odesa. Viu en la residència per a estudiants estrangers de la que faig una foto .  Ens presenta a un amic que ens canvia dòlars per rubles 50 vegades per sobre del valor oficial. No ho dubte un moment. De cop tinc un veritable feix de bitllets en la meua butxaca. Mes diners del que puga guanyar un professor d'universitat potser en un any. He conegut a diversos d'ells en aquest viatge i les seues històries em sobrepassen.
Tinc un poc de vergonya de tenir tants diners damunt per a res, perquè no hi ha res que comprar.


En els hotels, els milicians del partit munten guàrdia per a mantenir l'ordre. El que no és milicià és ex-combatent i s'enorgulleix d'aquest estatus. Ací en la imatge, un d'ells amb una amiga de Vania a les portes de l'hotel de Odesa.


De l'hotel de Odesa tinc el record de la jarana nocturna dels turistes albanesos de cap de setmana, de les cambreres fumadores, dels gats en el menjador i de les esquerdes en les parets prefabricades dels passadissos per la qual es veia l'exterior. Senzillament meravellós i inoblidable.


Odesa em sembla una ciutat veritablement agradable, meditarránea, i amb una llum que em sona. Al començament del segle XX, Odesa va arribar a ser la quarta ciutat de l'imperi rus, per la seua grandària i importància ,després de Moscou, Sant Petersburg i Varsòvia, i va ser considerada una de les ciutats més confortables d'Europa. Encara conserva aquest encant. El port i l'escala Potemkin, són els símbols d'aquesta ciuta.



 És l'última nit en Moscu. Hotel Ismailnovo. Hem pagat, al cambi, per cap 25 pessetes del any 1991 pel sopar, 0,15 € actuals al 2011.